Des del 25 de juliol i fins al 28 de novembre es pot visitar al Museu Can Mario de la Fundació Vila-Casas a Palafrugell l’exposició Miró, Gaudí, Gomis. El sentit màgic de l’art, coorganitzada amb la Fundació Joan Miró a partir del seu fons i comissariada per Teresa Montaner i Ester Ramos, posa en relleu les afinitats creatives de Joan Miró i Antoni Gaudí, a través de les fotografies de Joaquim Gomis, primer president de la institució mironiana i gran divulgador, alhora, de l’obra de Gaudí.
L’exposició presenta una selecció d’escultures, ceràmiques i dibuixos de Joan Miró que dialoguen amb les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura de Gaudí, i també un important conjunt de gravats que, amb els títols “Sèrie Gaudí”, “Enrajolats” i “Gran rodona”, Miró va realitzar l’any 1979 en homenatge a l’arquitecte.
Es tracta d’una proposta que connecta dues de les personalitats més universals que mai ha donat la cultura catalana, i ho fa de bracet del fotògraf Joaquim Gomis, el qual, amb les seves imatges, va saber captar el paper precursor de Gaudí i va plantejar una nova lectura interpretativa de l’obra de Miró que el relaciona amb la natura i l’art popular i que revela les grans coincidències que existeixen entre artista i arquitecte. Aquests fotollibres, que Gomis va publicar als anys cinquanta en col•laboració amb Joan Prats, impulsor artístic i personatge clau en la gestació de la Fundació Joan Miró, recollien aquestes imatges, que es mostraven seguint una seqüència rítmica.
L’obra d’Antoni Gaudí, després de la seva mort, va caure pràcticament en l’oblit i va sortir de la foscor tres dècades més tard gràcies a la feina continuada de difusió d’una sèrie de persones vinculades al món de l’art, de l’arquitectura i de la cultura en general. Entre aquestes persones, Joan Miró i Joaquim Gomis hi van contribuir d’una manera molt destacada. Miró, que sempre havia reconegut tenir grans afinitats amb Gaudí, va trobar en l’obra de l’arquitecte una font d’inspiració i va reivindicar-ne el paper precursor a través de les seves pròpies creacions. Per la seva banda, Gomis, mitjançant les seves fotografies, va esdevenir un dels principals difusors de l’obra de Gaudí. La seva capacitat per mostrar a partir de detalls el magnífic conjunt de l’arquitectura d’Antoni Gaudí va ajudar a descobrir-ne el caràcter genuïnament modern.
Tal com apunten les comissàries de l’exposició, Teresa Montaner i Ester Ramos: ”Des de ben aviat, Miró va mostrar un interès semblant al de Gaudí per la natura i, de la mateixa manera que l’arquitecte, va aconseguir una síntesi de la seva plàstica a partir de l’observació dels elements naturals. Quan als anys quaranta i cinquanta va voler depassar el terreny de la pintura, es va interessar pel sentit escultòric de l’obra de Gaudí i pels seus procediments tècnics, així com per la seva voluntat d’associar art i vida. Al final de la seva trajectòria, Miró li va voler retre homenatge amb diverses sèries de gravats”.
De Gaudí, a Miró li interessava el ritme i l’estructura de la seva arquitectura, però també la voluntat de qüestionar procediments i materials d’expressió. Tots dos artistes entenien la natura com el principi generador de les seves creacions. Gaudí s’hi inspirava per crear tant ornaments com elements estructurals. Seguint l’exemple de Gaudí, Miró emmotllava directament objectes del seu entorn quotidià o bé elements de la natura i els incorporava a les seves escultures. En acoblar-los, un cop fosos en bronze, es transformaven en éssers fantàstics, tal com es pot observar en la selecció d’escultures que es presenten a l’exposició. També l’atreia el trencadís, una tècnica popular consistent a reutilitzar bocins de ceràmica, que va incorporar a l’obra monumental i pública, i que evoca en el conjunt de 21 aiguaforts “Sèrie Gaudí” i en els 7 de la sèrie “Enrajolats”, amb els quals l’any 1979 ret homenatge a l’arquitecte.
